Frederic M. Wehrey

No es fàcil saber si l’horror en el que es troba actualment Líbia des de l’any 2011 es degut al buit de poder que va deixar la intervenció militar occidental propiciant la caiguda de Moammar al-Gaddafi o be el pas de la Primavera Àrab pel país hagués acabat en un infern similar després de que el dictador allargués el més possible la carnisseria en la que estava convertint la defensa del seu règim. Els antecedents de Gadaffi i la seva resposta a les protestes no deixaven espai per esperar un canvi tranquil.

A la pèssima reputació que ja tenia Gadaffi en l'àmbit internacional es va sumar la presència en l’administració Obama de tres dones conegudes com les tres valquíries – Susan Rice com ambaixadora a les Nacions Unides, Hillary Clinton com a secretària d’Estat i Samantha Power com assessora del president,– que van pressionar fort –especialment Power- per la implementació de la doctrina de l’ONU “responsabilitat de protegir” per salvar a la població civil de l’atac de l’exercit del dictador. Cal saber que Power havia cobert com a periodista amb 22 anys la guerra dels Balcans, i havia estat testimoni de les campanyes de neteja ètnica davant la inacció occidental fins que Estats Units va forçar un acord després de bombardejar Belgrad.

L’atac dels Estats Units i els rebels, les desercions en massa i la pròpia mediocritat de l’exercit libi el van fer desaparèixer. Sense un exercit que el suportés, Gadaffi va ser executat. Sense un poder coercitiu, Líbia va implosionar en múltiples faccions, milícies, lleialtats locals, senyors de la guerra i ètnies que batallaven entre si, tot empitjorat per l’apadrinament de les parts que van fer algunes potències regionals amb ganes d’ocupar l’espai buit (Turquia, Egipte, Qatar, els Emirats Àrabs Units), i l’entrada d’Estat Islàmic. Aquesta situació de desgovern va permetre la irrupció de múltiples activitats delictives, com el tràfic de persones, l’esclavatge, l’extorsió de negocis, el tràfic de droga,.. el que es vulgui.

Els esforços, sovint maldestres, d’Estats Units i Europa van contribuir ben poc a corregir la situació. Destaca el gegantesc fiasco de voler crear un exèrcit professional, entrenant soldats libis a Europa; el contingent de 300 cadets que es formava al Regne Unit, aprofitant els caps de setmana sense supervisió, es van dedicar a emborratxar-se, provocar incendis, robar bicicletes, desactivar sistemes d’alarma i trencar finestres de les seves pròpies casernes a Cambridge, fins arribar al súmmum de la violació al carrer d’una dona i també d'un home. El programa va ser cancel·lat i els libis tornats immediatament al seu país, sense haver-se convertit de cap de les maneres en un element de pacificació. Hi ha un cas similar a la pròpia Líbia, on es va subcontractar a una empresa de seguretat (mercenaris) la formació d’una unitat de l’exercit regular. Quan arribava el vespre els formadors marxaven a unes viles fortificades, deixant als reclutes al càrrec de la seguretat de la caserna. Aquesta va ser ocupada per milícies - amb ajut interior- i tot el seu arsenal robat en una matinada d'agost de 2013. Amb aquests exercicis d’irresponsabilitat, qui pot carregar tota la culpa als libis per les seves desgràcies?

Que una de les baixes més notòries d'aquest vesper fos l’ambaixador americà Christopher Stevens, que morí en l’atac que va patir l’ambaixada l’onze de setembre de 2012, ja no ens ha d’estranyar.

Cal remarcar el paper d’estrassa de Bernardino León, diplomàtic espanyol que oficiava com a representant especial de l’ONU a Líbia amb la missió de que les dues parts principals del conflicte assolissin un acord per formar un govern d’unitat. En l’any 2015 la desconfiança entre les parts s’havia cimentat en anys de guerra civil; entre els elements que complicaven qualsevol pacte hi havia el suport exterior que cada banda rebia, destacant per la part del Parlament de Tobruck els recursos militars i financers provinents dels Emirats. En el mes de novembre de 2015, a mitja negociació, el New York Times publicà que el Sr. León havia acceptat un futur càrrec en l’escola diplomàtica dels Emirats a canvi d’un sou estratosfèric. L’ONU el va fer dimitir; el Sr. León va al·legar que ell no havia fet res mal fet. Tot un clàssic.

El llibre cobreix els fets fins el mes de maig de 2017. Aquí els islamistes han patit diverses derrotes, el Parlament de Tobruck està liderat pel general Khalifa Hiftar que mana un exercit funcional, mentre que el bàndol del govern de Trípoli l’encapçala Fayez al-Sarraj, el qual depèn totalment de les milícies independents per executar les seves ordres. A juny de 2019 Khalifa Hiftar ha ocupat gran part del territori libi i ja ha llançat un atac contra Trípoli que el pot convertir en el principal home fort del país. Encara queda bastant per que aquest drama acabi.

Mentrestant, ningú pot pensar que enmig d’aquest caos algú a Líbia estigui pendent d’evitar les activitats dels traficants de persones que fugen del seu infern particular per intentar arribar a les costes d’Europa. El Mediterrani Central continuarà essent una via de pas durant molt de temps.

El llibre ens fa pensar en la dificultat d’intervenir en països caòtics, en la dificultat de determinar a priori quin és el mal menor, i com algunes zones del món poden caure en una distopia tipus Mad Max si Occident es retira. Que en el futur la Xina o algun tirà regional ocupi el buit no tranquil·litza gens.

Tornant al principi, el preu d’una intervenció militar efectiva i duradora és molt alt en vides humanes pròpies, enemigues i colaterals, i ningú vol acceptar aquest cost. L’ajuda d’Occident a decantar la balança no és suficient en societats desarticulades i sotmeses durant dècades a tirans sanguinaris. En situacions d’alta incertesa no n’hi ha prou amb bones intencions inicials i esperar que tot rutlli. Això és fer d’aprenent de bruixot. Ha d’haver una altra manera.… (lisätietoja)