ELS CÀTARS

INTRODUCCIÓ

El catarisme és un moviment religiós que es va desplegar durant la baixa edat
mitjana (segles x-XIV) per diversos territoris d'Europa, de l'Asia Menor a
l'Atlàntic i d'Alemanya a Sicília.

Es va estendre molt particularment pels territoris dels Balcans, pel nord
d'Itàlia i pels comtats i vescomtats que més tard serien coneguts amb el nom
comú de Llenguadoc, a Occitània.

El catarisme constituïa una religió cristiana fonamentada essencialment en
la Bíblia i particularment en l'Evangeli de Sant Joan, i es basava en un cos
doctrinal dualista, un únic sagrament de salvació -l'anomenat "consolament- i
unes estrictes pràctiques religioses. Estava organitzada en forma d'Esglésies
locals i adoptava en cadascuna d'aquestes el model jeràrquic de l'Església cato-
lica primitiva (bisbes, diaques, ancians). Els seus membres -coneguts tradicio
nalment per "càtars", però denominats històricament de diverses maneres
segons els diferents indrets i fonts documentals-, tenien l'aspecte dels monjos
ortodoxos-barba i cabells llargs, habit negre-i practicaven unes formes de vida
semblants, que incloïen entre d'altres el celibat, el dejuni, la pregària, la
predicació i el treball manual.

L'Església catòlica va veure en el catarisme l'heretgia per excel-lència, car hi
retrobava totes les desviacions que, abans del concili de Nicea del segle IV, van
interpretar a la seva manera la revelació i el dualisme. Aquest fet, unit a l'enor-
me expansió de l'heretgia, va induir l'Església de Roma a desplegar diverses ini-
ciatives contra les anomenades "forces del mal". Les més importants foren la
croada coneguda amb el nom d'albigesa (1209-1229) i la creació dels tribunals
de la Inquisició (1231). L'acció d'aquesta darrera al llarg de més d'un segle va ser
determinant en la desaparició del catarisme, que es pot donar per definitiva al
final del segle xXIV.