Frederic J. Baumgartner

Fora de França hi ha poca literatura sobre Lluis XII malgrat ser un rei important: tingué un paper protagonista en les tres primeres guerres d’Itàlia, fet cabdal de la història d’Europa; en aquest sentit, el llibre de Frederic Baumgartner narra be els episodis relacionats amb Itàlia. També cobreix abastament el seu paper en els principals àmbits de la societat francesa; política, religió, economia, tot en un moment històric –el Renaixement- en el que moltes coses canviaven. L'autor és un expert en la França del segle XVI, i això es nota en el llibre.

Orfe de pare des del 2 anys, de jove Lluis XII era un personatge ben aventurer; gaudia de participar en apostes, justes medievals i caceres, s’enfrontà fortament als regents de Carles VIII fins al punt d’acabar tres anys engarjolat per rebel·lió (de la de debò) i amb un cert gust per la conxorxa. També hagué de fer-se càrrec de situacions incòmodes, com la de haver-se de casar amb Joana de Valois, la filla amb deformitats físiques del rei Lluis XI. Un cop rei, el primer que va fer va ser anular el matrimoni amb Joana i va casar-se amb Anna de Bretanya, dona de l’anterior rei, Carles VIII.

Lluis XII tenia una dues ànimes; pels criteris de l’època era un rei que governà suaument els súbdits francesos; abaixà els impostos i reduí despeses, demanant contribucions a la noblesa per finançar les guerres; donà suport de forma moderada a les arts, no utilitzà la religió com a element de control públic i prohibí que l’exèrcit cometés atrocitats contra la població civil francesa. També cometé la seva ració ineludible de salvatjades, com l’expulsió dels jueus la Provença, encara que en això no es distingí dels seus veïns anglesos o espanyols.

Respecte a la religió, Lluis XII era un home de religiositat convencional, i només l’interessava en tant que instrument dels seus objectius a Itàlia; en aquest sentit influencià tot el que pogué perquè un francès fos nomenat Papa. Quan fou Juli II qui ocupà el càrrec i s’enfrontà la domini francès sobre Itàlia, l’enfrontament fou inevitable.

Lluis inicià un procés de centralització administrativa (estem parlant d'un rei francès) en la figura del rei, laminant poc a poc el poder que tenien la noblesa sobre el territori. No queda clar que això fos un avantatge pels seus súbdits a llarg termini.

Però fou Itàlia el que marcà el seu regne. Per una altra banda l’exigència de regir els territoris que suposadament li atorgaven remots drets dinàstics, primer el ducat de Milà per part del seu pare, i després el regne de Nàpols com a hereu de les pretensions de l’anterior rei de França, Enric VIII, li feren iniciar guerres de conquesta. Però la manca de drets dinàstics no l’impedí guerrejar amb Venècia. Les guerres d’Itàlia només portaren misèria a les regions en conflicte, la mort d’innombrables civils i una inestabilitat política a Itàlia que durà molts anys.

És doncs a França on Lluis XII tragué el pitjor de sí mateix, primer participant en la primera guerra acompanyant al seu cosí Enric VIII; mentre el rei batallava per Nàpols, ell s’hagué de quedar al nord per custodiar els camins d’enllaç amb França. En lloc d’això va anar buscant la forma d’atacar les forces del duc de Milà, Ludovico Sforza, i l’únic que va assolir és quedar assetjat a Novara. Coronat ja rei, tornà ja per voluntat pròpia a Itàlia conquerint Milà però fracassant en el seu intent d’assentar-se a Nàpols. I tornà una tercera vegada, com a membre clau de la Lliga de Cambrai, formada per atacar Venècia i repartir-se els seus dominis. En les seves campanyes no sols usà la força d’una forma mai vista a Itàlia prèviament, sinó que activava segons els seus interessos el comportament agressiu del seu exèrcit amb la població civil italiana. I deixà en herència al seu successor Francesc I arguments i motius per que aquest continués guerrejant a Itàlia un cop Lluis XII havia mort.

Malgrat la seva pretensió de que ell era tant rei de França com duc de Milà i rei de Nàpols, en temps de pau tractava als seus súbdits de les possessions italianes d’una forma ben diferent; com a mostra es pot citar les fortunes que es gastava a Itàlia en celebracions que havien de pagar els italians o l’intent d’extreure la pintura de Leonard da Vinci del Sant Sopar del mur del convent on estava pintada, objectiu que no assolí a l’ adonar-se que això comportaria la destrucció de l’obra. Aquest fet no s’explica en aquest llibre, sinó en Leonard and the Last Supper de Ross King, però és un bon exemple per il·lustrar al personatge.

Malgrat aquest cantó fosc, gaudia de la música, participava personalment en un cor musical. Durant el seu regnat molts artistes i intel·lectuals italians van anar a viure a França, encara que només fos perquè s’havien quedat sense l’esponsorització dels ducs de Milà.

El llibre és recomanable per a qualsevol persona que vulgui conèixer millor l’inici del Renaixement a França, i també les guerres d’Itàlia, específicament el període comprés entre la primera i la tercera. Per entendre a Francesc I de França, rei molt més famós i estudiat, cal haver passat abans pel seu antecessor, Lluis XII.… (lisätietoja)

5060. Behind Locked Doors A History of the Papal Elections, by Frederic J. Baumgartner (read 3 Sep 2013) This 2003 book gives a succinct account of the selection of every Pope, with particular attention to the elections since 1059, when the election of the Pope was entrusted exclusively to the Cardinals..Only in 1417 were some non-cardinals permitted to help elect the Pope. Some very unedifying events are related in the book, but the author makes no attempt to whitewash them. The account tells just enough about events to set the stage for each papal election, and I found it exceptionally well-done and full of interest.… (lisätietoja)